El gravat
Allò
que més distingeix el gravat de les altres tècniques artístiques
és la seva multiplicitat, és a dir, poder obtenir una
mateixa imatge diverses vegades. Per aconseguir-ho necessitem dues superfícies:
una porta la imatge, anomenada matriu, i l’altra és susceptible
de ser impresa, anomenada estampa.
De fet, aquest
fenomen tan elemental i alhora tan captivador ha anat lligat amb l’home
des de la seva existència, com ho demostra el fet de deixar petges
o mullar-se la mà per aplicar-la sobre qualsevol paret seca.
La paraula
gravat només defineix una part del procés; gravar vol
dir solcar, incidir, marcar, ratllar. Gravar és dibuixar sobre
una matèria dura amb qualsevol eina. Es pot gravar sobre argila,
fusta (xilografia), metall (calcografia) o qualsevol altra superfície
que tingui prou duresa per deixar-se incidir.
Un gravat
és la matriu, el tac de fusta, la planxa de metall o part ratllada
que permet ser entintada per poder-la passar a una altra superfície
mitjançant el procés d’estampació. Aquest
procés es resumeix a posar tinta a la matriu i, a partir de pressió
exercida generalment pel tòrcul o premsa, estampar-la sobre el
paper.
Cal destacar
dues característiques del gravat en el procés d’estampació:
la inversió de la imatge en ser estampada, que el gravador ha
de tenir present en tot moment, i la pressió de la matriu exercida
sobre el paper, que deixa una marca anomenada pisada.
Per extensió,
la paraula gravat defineix tot el procés abans descrit i també
dues tècniques en les quals la superfície no és
incidida, però permet la multiplicitat de la imatge com són:
la litografia (procés sobre pedra) i la serigrafia (procés
sobre teixit). També podem afegir l’ordinador, ja que mitjançant
la impressió ens permet la multiplicitat d’una matriu,
encara que sigui en format digital.
Des del començament,
la funció bàsica del gravat era social. Permetia la il•lustració
de llibres, la difusió d’imatges religioses o polítiques,
monuments, baralles de cartes, lletres de canvi o bitllets, cartografia,
etc. El gravat va permetre la difusió popular de l’art
que fins aleshores era a l’abast d’uns pocs privilegiats.
Es crearen escoles a Europa on es copiaven grans col•leccions
d’art i va començar un canvi cultural sense precedents.
L’aparició
de la fotografia va alliberar el gravat de la còpia i de la tècnica
artesana. A final del segle XIX, el gravat esdevé de creació
original, és a dir, amb un llenguatge propi, amb materials i
procediments diferents de les altres arts i vist com un mitjà
d’expressió artística. El 1960 en el III Congrés
Internacional d’Artistes de Viena es redacten unes normes puntualitzant
que entenem obra gràfica original aquella en què l’artista
treballa directament la matriu.
Els primers
gravats no deixaven constància del seu autor. Més tard,
l'artista (que realitzava la imatge) i el gravador (encarregat de gravar
la imatge que havia realitzat l’artista) firmaven a sobre la planxa.
Amb la fotografia apareix la reproducció fotomecànica
que permet una còpia quasi perfecte d'un gravat sense ser obra
original. Per això, i des de llavors, l’artista firma en
llapis al marge inferior dret de l’estampa. A més, s’enumera
cada estampa amb un trencat al marge inferior esquerre, el numerador
es refereix al número d’ordre de l’estampa dins el
tiratge total, que se situa com a denominador. Així tenim: 3/60,
que significa que és l’estampa número tres d’un
total de seixanta. Un cop acabat el tiratge limitat, la matriu és
ratllada, tallada o marcada per impossibilitar qualsevol altra reedició.
Marian
Vayreda
